Darreres activitats

Estimats amics, tinc el diari una mica endarrerit, i és que últimament se m'han acumulat les tasques pròpies del candidat.

Aprofito aquesta tarda per fer-vos cinc cèntims dels darrers vuit dies:

Diumenge passat dia 20 vaig assistir a la presentació de la candidata de Caldes d'Estrac Rosabel Cantenys que es va fer a la Sala Cultural de l'Ajuntament, totalment plena i que va comptar amb la presencia d'un caldetenc il·lustre Joan Rangel.

Dilluns 21 vaig assistir al Consell de Federació que es va fer a Mataró per aprovar les candidatures, que com ja he dit en alguna altre ocasió, es presenten a totes les poblacions del Maresme. En aquest acte ens va acompanyar el nostre primer secretari José Montilla que va dir que tot i passar moments difícils desprès dels últims resultats electorals, el PSC és la única força municipalista.

Dimecres 23 i dijous 24 vaig estar a Brussel·les: Des del més d'Octubre estic fent un Màster en Lideratge Polític i aquestes dates estaven concertades per visitar:

• La Representació Permanent d'Espanya a la Unió Europea:es coneix com REPER
• La OTAN
• La Comissió Europea
• El Parlament Europeu

Aquí us deixo una mostra gràfica:

Divendres 25 vaig treballar tot el dia, tenia guàrdia...

El dissabte 26 vaig preparar un debat previst per avui a la radio sobre les comunicacions a Arenys de Munt i finalment aquest matí he assistit al debat!

Ja ho veieu no es fàcil tenir el bloc actualitzat, però ganes de treballar no ens en falten i de moment potser amb algun retard, ho anem fent seguir tot!

De sentiments i de política

Falten menys de 3 mesos per a les eleccions municipals. Estem preparant llistes, programes electorals, fent fotos, vídeos... i en mig de tot aquest tràfec m'he volgut aturar, només una estona, per reflexionar sobre tots els canvis que comporta el fet de ser nomenat cap de llista.

Canvis molts i molt importants perquè afecten en l'àmbit laboral, el familiar i també el personal.

Els dos primers són inevitables. Necessitem col·laboració d'empresa i família, comprensió, molt sovint la immediatesa dels fets ens obliguen a canvis sobtats que requereixen una dosi alta de comprensió de tots aquells que ens envolten.

Però hi ha quelcom, i és el que em porta a fer aquest escrit, que jo no puc ni crec que sigui bo de canviar. És l'àmbit personal, més concretament, les conviccions personals.

En les darreres eleccions autonòmiques, algunes tanques electorals deien: ni independentistes ni de dretes; Doncs mireu, jo em sento nacionalista. Sí, Catalunya és una nació i crec que en això podríem estar d'acord. Si ens l'estimem, la defensem, la sentim nostre, què som sinó nacionalistes. El nacionalisme jo l'entenc com un sentiment, és un pessigolleig, una emoció que sents quan tornes a Catalunya després de passar un temps fora o aquell no sé què en escoltar les primeres notes del Virolai o de la Santa Espina. I això se sent o no se sent, i si ho sents, és irrenunciable.

I l'independentisme, ja dic d'entrada que no penso que ara sigui el moment, però si en un futur el poble de Catalunya s'hi decantés obertament, amb gran majoria, estic convençut que la millor opció seria una Catalunya governada pels socialistes, i ho dic només remetent-me a l'espectacle que estan donant els partits que se'n declaren o els que neden en un mar d'ambigüitats.

No em fa por la independència, el que em fa pànic són els líders independentistes que tenim, autòcrates, fragmentadors, només preocupats pel seu ego.

Cap altre partit té la nostra capacitat de cohesionar, ni la nostra defensa per les classes amb menys recursos, i això fa que no em pugui veure militant en cap altre partit. Jo també vinc d'un silenci antic i molt llarg, que va forjar una estimació per un país que és tant petit, que quan el Sol s'en va a dormir, no està mai prou segur d'haver-lo vist.